El passat 22 de febrer es va cel.lebrar la 10 «Ultra trail Yecla», en la que es podia participar en dues modalitats: «Tomillo trail» de 21 km i la «Monastrell trail» de 61 km i 3000+. De l’eixida d’aquesta última vaig formar part.
Els primers quilòmetres d’ascens fins al refugi del guarda van ser amb molt de trànsit i la veritat és que va vindre bé per anant escalfant.
Tot anava perfecte, cames, ritme, bones sensacions… Però al km 18 les coses van canviar. Després d’una baixada pronunciada, una bambolla a la planta del peu dret va complicar les coses.
Al no poder xapar correctament, van començar a aparèixer molèsties al quàdriceps i al gluti de la cama dreta, el que tot plegat feia que pujar fóra molest i baixar fóra un calvari per la bambolla.
Deprés de la primera pujada llarga, a l’avituallament del Carxe (km 27) vaig tindre que parar a fer «revisión de daños».
Veure el calcetí ple de sang va fer que els dimonis de la retirada sobrevolaren pel meu cap. Però la motivació personal i saber que tenia mitja carrera feta va poder més.
Ara tocava afrontar la pujada més agressiva: «el km vertical». La mítica pujada al Carxe per la directa fins al refugi. Eren les 11:00 i el sol i la calor van fer que molts participants no pogueren més que abandonar.
Poc a poc, quilòmetre a quilòmetre, passàven les hores i el meu propòsit d’acabar per baix de les 9 hores es feia pràcticament impossible, però tenia que acabar-la.
Al km 46, a l’avituallament del Raspay, vaig pegar un mosset i vaig afrontar l’última part de la carrera, 4 km plans que seguien l’últim gran ascens (per a mi el més dur). Poc a poc, i no sense dificultats, vaig aplegar dalt on m’esperaven els últims 5 km amb una última pujada més lleugera per acabar els últims 2 km amb una baixada prou agressiva.
A la fi, amb un temps de 9:58:37, vaig acabar la meua primera carrera de llarga distància. Sense dubte, una carrera més dura del que m’esperava.
Pepe Vidal